JxCat, ERC i la CUP mantenen la majoria absoluta amb 70 diputats tot i l'augment de la participació

70 diputats i un 47,5% dels vots per a l’indepedentisme en les eleccions més difícils de la història.

La jugada de Rajoy amb el 155 i l’avançament electoral es va estavellar contra un moviment que ha demostrat una capacitat de resistència granítica.

Amb la participació més alta de la història, el suport a la República amb prou feines se’n va ressentir. El somriure de Carles Puigdemont a Brussel·les va ser el millor resum de la jornada. L’home que va triar el camí de l’exili a Bèlgica davant l’amenaça de l’ús de la força per part de l’Estat, i que des d’allà va marginar el seu propi partit a l’hora de confeccionar una llista per al 21-D, Junts per Catalunya, al voltant d’una única idea, la seva condició de president legítim, va veure ahir acomplerts dos dels tres objectius que s’havia marcat: revalidar la majoria absoluta independentista i quedar primer en el bloc independentista. El tercer, ser primera força, va quedar frustrat per la puixança de Ciutadans, que va guanyar en vots i escons amb certa comoditat, tal com preveien enquestes com la del CIS, gràcies principalment a l’enfonsament del PP de Rajoy, que va quedar últim per darrere de la CUP.

Arrimadas va obtenir un 25,5% dels vots i 37 escons, dotze més que el 2015.

En segon lloc va quedar Junts per Catalunya, amb un 21,7% dels vots i 34 escons (hi ha un escó que balla entre les dues forces a Girona).

En tercer lloc va quedar una ERC que es va quedar a un pam de Puigdemont amb un 21,4% dels sufragis i 32 seients al Parlament. Els republicans, que sortien com a grans favorits abans de la campanya, s’han vist penalitzats per l’efecte concentració de vot en els dos blocs al voltant de Puigdemont i Arrimadas i, sobretot, per l’absència del seu líder, Oriol Junqueras, que des de la presó d’Estremera només s’ha pogut comunicar a través de cartes i un parell d’àudios gravats sense autorització.

En el camp independentista qui va quedar més malparada va ser la CUP, que ha perdut més de la meitat de la representació que ostentava a la cambra, passant de 10 a només 4 escons. Els cupaires també han sigut víctimes de l’efecte solidaritat que han creat els empresonats de JxCat i ERC. El seu paper, a més, no seria tan determinant com fa dos anys perquè amb una abstenció n’hi hauria prou per investir un president independentista.

Els dos partits que van jugar la carta de la tercera via, un des de l’unionisme, el PSC, i l’altre des de l’esquerra alternativa, els comuns, no van complir les expectatives. La campanya simpàtica de Miquel Iceta només va aconseguir sumar un diputat més, mentre que la llista encapçalada per un pes pesant dels comuns com Xavier Domènech va perdre tres escons, d’11 a 8, i va recular des del 9% dels vots al 7,4%. Els dos candidats que aspiraven a treure el cap entre els dos blocs i a aprofitar-se d’una eventual punxada de l’independentisme han quedat arraconats. També és cert que els comuns poden acabar jugant algun paper en la governabilitat.

Ciutadans guanya a Barcelona

Sens dubte un dels titulars de la nit va ser la victòria de Ciutadans, un partit aliè a la tradició catalanista que ha guiat els designis del país els últims quaranta anys.

La formació taronja és la nova força hegemònica a l’àrea metropolitana. Primera força a Barcelona i a les principals ciutats del Baix Llobregat i els Vallesos.

Primera força també a tota la franja costanera entre Barcelona i les Terres de l’Ebre, incloent-hi comarques com el Garraf i el Baix Camp. La nova estratègia independentista haurà de tenir molt en compte aquest factor.

Així com els partidaris de la República han demostrat una gran capacitat de resistència, Ciutadans és un potentíssim adversari preparat per assaltar els ajuntaments l’any 2019 aprofitant la seva condició de primer partit del Parlament que acaba d’adquirir. Capítol a part mereix el PP, que amb 3 diputats fa el seu pitjor registre històric i perd més de la meitat dels vots.

El projecte de Mariano Rajoy ha tornat a naufragar a Catalunya, justament en unes eleccions que han generat màxima expectació internacional (un marcador possible és Puigdemont 34 - Rajoy 3). Caldrà estar atents als editorials de la premsa estrangera en els pròxims dies.

Malgrat tot, el repte per a l’independentisme és gegantí. Salvat el match ball del 21-D, ara toca afrontar una realitat molt dura: amb diversos diputats escollits a la presó o a l’exili, cosa que posa en perill el dia a dia de la majoria parlamentària. I la gran pregunta: què farà Puigdemont? Què passa si no pot ser investit? Qui ocuparà el seu lloc? ¿Amb quin programa governaran JxCat i ERC? Moltes preguntes encara sense resposta.

Parlament

El 23 de gener és la data límit per a la sessió constitutiva de la cambra catalana.

Investidura

El 6 de febrer és el límit per a la investidura. Si fracassa la primera votació (es necessita majoria absoluta), hi haurà una segona votació en 48 hores en què n’hi ha prou amb majoria simple.

Repetició electoral

Si dos mesos més tard no hi ha president investit, es convoquen de manera automàtica eleccions per a finals de maig o principis de juny.

FONT: Diari ARA