El Suprem determina que l'emissió de partits de futbol en bars sense autorització és delicte contra el mercat, però no contra la propietat intel·lectual

El Tribunal Suprem ha establert que la retransmissió de partits de futbol en establiments públics sense abonar els drets que autoritzen la seva exhibició constitueix un delicte lleu al mercat i els consumidors, però no delicte contra la propietat intel·lectual que comporta pena de presó.

Delicte lleu relatiu al mercat i als consumidors

La Sala rebutja el recurs que va presentar la Fiscalia, al qual es va adherir la Lliga Nacional de Futbol Professional, contra una sentència de l'Audiència Provincial de València que va ratificar al seu torn la d'un jutjat penal de València, que va condemnar a pagar 720 euros de multa per un delicte lleu relatiu al mercat i als consumidors a un home que havia retransmès en les televisions dels seus 3 bars de manera continuada diferents partits de futbol els drets d'explotació del qual ostentava en exclusiva la Lliga, sense autorització d'aquesta, ni dels seus cessionaris.

Delicte contra la propietat intel·lectual

En el seu recurs la Fiscalia sol·licitava que els fets declarats provats es qualifiquessin com a delicte contra la propietat intel·lectual de l'article 270.1 del Codi Penal. Des de la reforma de 2015 aquest delicte castiga amb penes de presó de 6 mesos a quatre anys a qui “amb ànim d'obtenir un benefici econòmic directe o indirecte i en perjudici de tercer, reprodueixi, plagiï, distribueixi, comuniqui públicament o de qualsevol altra manera exploti econòmicament, en tot o en part, una obra o prestació literària, artística o científica, o la seva transformació, interpretació o execució artística fixada en qualsevol mena de suport o comunicada a través de qualsevol mitjà, sense l'autorització dels titulars dels corresponents drets de propietat o dels seus cessionaris”.

El futbol no és obra o prestació literària, artística o científica

En la seva sentència, ponència del president Manuel Marchena, el tribunal explica que els enregistraments audiovisuals i les transmissions de les entitats de radiodifusió formen part del contingut material del dret a la propietat intel·lectual i que està fora de tot dubte que la comunicació pública d'aquests enregistraments només és legítima si està degudament autoritzada.

Per a la Sala tampoc és discutible que la infracció d'aquests drets està penalment sancionada i per a això basta comprovar que els fets analitzats han estat qualificats com a delicte contra el mercat i els consumidors.

Però els magistrats rebutgen que la vulneració dels drets exclusius generats per l'emissió d'una trobada de futbol encaixi en la noció de “obra o prestació literària, artística o científica”.

La sentència assenyala que no és fàcil fixar els límits del tipus quan aquest acull elements normatius que evoquen la literatura, l'art o la ciència. Precisament per això -afegeix el tribunal- “les pautes per a delimitar aquest abast han de ser extremadament prudents per a no desbordar els contorns del que cada vocable permet abastar. El futbol, per descomptat, no és literatura. Tampoc és ciència. És cert que en un partit de futbol – en general, en qualsevol espectacle esportiu- poden succeir-se llancis d'innegable valor estètic, però interpretar aquests moments o seqüències de perfecció tècnica com a notes definitòries d'un espectacle artístic pot conduir a transgredir els límits del principi de tipicitat”.

Espectacle esportiu no artístic

Per a la Sala, un partit de futbol és un espectacle esportiu, no artístic, “ i a aquesta conclusió s'arriba, no sols per la constatació empírica que no falten trobades en els quals l'espectador no té oportunitat d'apreciar cap jugada de valor artístic, sinó perquè en la cerca de la victòria se succeeixen accions que es distancien sensiblement de qualsevol cànon, sigui com sigui el que se subscrigui, de bellesa artística” .

Voluntat legislativa i tècnica jurídica

La sala rebutja l'argument del fiscal d'emfatitzar la voluntat del legislador que en 2015 va agreujar la sanció prevista per al delicte de propietat intel·lectual. La sentència destaca que la voluntat del legislador no pot imposar-se per si sola sense analitzar el que el precepte en qüestió veritablement anuncia. “La voluntat legislativa només pot fer-se realitat mitjançant una depurada tècnica jurídica que converteixi cada decisió de política criminal en un precepte que ofereixi cobertura a les conductes que es volen penalitzar. Voluntat legislativa i tècnica jurídica són dos elements que no poden dissociar-se”.

Per al tribunal, el problema radica en el fet que “són moltes les ocasions en les quals la voluntat legislativa i la tècnica jurídica per a fer-la realitat no van de bracet. L'experiència recent demostra que aquest divorci entre els dictats de la dogmàtica i la realitat legislativa s'ha convertit en un fenomen que ha adquirit una preocupant carta de naturalesa”.

En el present cas, conclou la sentència, hi ha alguna cosa més que un problema d'erroni maneig de conceptes dogmàtics o de categories jurisprudencials, “hauria bastat amb afegir a la locució ‘prestacions literàries, artístiques o científiques’, el qualificatiu ‘esportives’ perquè cap dubte se suscités sobre la inclusió dels fets denunciats en un delicte contra la propietat intel·lectual.”

En el cas concret examinat, es confirma la comissió d'un delicte lleu contra el mercat i els consumidors, de l'article 286.4 del Codi Penal, amb l'atenuant de reparació del mal, a pena de multa de 720 euros i a indemnitzar a la Lliga pel perjudici causat en la quantia que es fixi en execució de sentència.